ELECCIONS PRIMÀRIES: una alternativa democràtica i renovadora

Ara ja hem demanat l'entrevista amb el comitè de personal/junta de personal per proposar que es facin aquestes primàries. Fa temps hi havia un comitè unitari que reunia comitè de personal i junta de personal que són els organs de representació de laborals i funcionaris, respectivament. La idea era que més enllà de la llei les persones ens organitzem (sense contravenir la legalitat) i aconseguir així propostes unitàries o el més unitàries possible, per ponderar el corporativisme lògic en un sector que hi ha molta diversitat professional i dispersió de centres de treball. El comitè unitari era fort, hi havia tensions entre els principals sindicats, lògiques, d'altra banda, tenint en compte la politització excepcional en el sí de l'Administració, especialment la local, possiblement per la proximitat. I sempre hi ha la temptació d'instrumentalitzar la representació sindical o la plantilla en favor o en contra de tal o qual opció política del govern o de l'oposició, o bé, de manera menys capciosa, qualsevol conflicte pot derivar o tenir conseqüències polítiques ja que "l'empresari" és fonalmentalment un agent polític i com a tal la lògica de presa de decisions i resolució de conflictes estan motivats en principis diferents o diferenciats parcialment dels que es prenen en qualsevol altra empresa amb finalitat exclusivament economicista.


Pujant una mica més amunt del tronc i enfilant-me una mica a les branques, se m'acut que hi ha una tensió permanent entre la diversitat o heterogeni i la homogeneitat. Penso que en democràcia, sense caure sota l'etiqueta del liberalisme reduccionista, la diversitat és la clau. Perquè hi hagi una majoria cal una minoria o varies majories i varies minories, però més d'un pensament i a ser possible més de dos i de tres, per anar bé. No obstant això, la tendència dels agents polítics és reclamar la diversitat, per una banda, fins i tot els autoritaris mentre no estan al govern, i d'una altra, en la pràctica afavorir l'expansió, no ja de les idees sinó dels seus "funcionaris" de partit, intentant ocupar-ho tot, des de les associacions de veïns a les direccions de les seccions sindicals, sindicats, fundacions, empreses paramunicipals, paraautonòmiques i paraestatals, participades o no. Es a dir la tendència no es tant a convencer i arribar a acords que permetin generar propostes i accions acceptables per majories no monolítiques sinó que la tendència, com el propi sistema econòmic, partint d'aquest liberalisme per definir tendeix a la monopolització. I tornem a començar.

Tot això ve, tornant a la soca, que cal constantment anar introduïnt elements correctors o ponderants de la tendència, que potser és una llei social, dels sistemes polítics cap a "pensaments" únics, o de les èlits derigents a concentrar poder.

Les propostes per ponderar aquesta tendència sempre es troben amb esculls com hem pogut constatar en la intentona de reforma de la llei electoral de Catalunya que tant govern com oposició afrontant sense entusiasme perquè temen perdre les opcions actuals.